Matar negres, matar indis, matar jueus, matar rojos…, han estat esports tolerats o fins i tot ben vists o justificats en determinades societats i èpoques. Aquí i avui aquestes actituds ens escarrufen. Com devia ser viure enmig d’una societat impassible davant els assassinats selectius? Quins arguments els devien convèncer i tranquil·litzar les consciències per no donar importància al vessament de sang? Si us interessa saber-ho, entrau a qualsevol bar, o en una reunió d’amics o familiar prou àmplies, i traieu el tema de l’assassinat d’una dona i del seu amant a mans del marit d’ella. Si sou dels que pensau que pel fet de decidir amb qui et colgues no mereixes la pena de mort, que enganar algú que confia en tu és lleig però que el càstig (si és que entre adults s’ha de donar) no pot ser mai físic, si estau convençuts que les dones no som objectes amb propietari, quedareu amb els cabells drets de veure la frivolitat amb què la nostra societat es pren els fets i la solidaritat que demostra amb l’assassí.
Si sou dels que pensau que un pobre home que es passa el dia treballant i que confia que en arribar a casa trobarà un plat damunt la taula i el que troba és la dona al llit amb un altre és normal que reaccioni així, teniu un problema: “teniu mal pel cap i no són crosteres”. Però si per culpa de la vostra actitud que –en podeu estar segurs– fomenta i perpetua la violència masclista, la meva filla es topa alguna vegada amb algú que creu que té el dret d’alçar-li la mà, en tendreu de ver, de problemes. He dit.
PS. Al Països Catalans la violència masclista mata una dona cada dues setmanes.
Caterina Canyelles,
Secretaria de cultura i patrimoni d'Entesa per Palma
